La caja de cristal: 1

Cuando el Sol sale, suele hacerlo de manera discreta, para tan sólo despertarnos con el suave cosquilleo de su luz por la mañana. Y ésa no fue la excepción. El Sol salió por el horizonte y despertó a Sora, que estaba dormida tranquilamente en el regazo de la abuela de Arisa, que e había dormido mientras se mecía en una pequeña silla.
El instinto animal de Sora le decía que era extraño que Arisa no se hubiera despertado, puesto que era madrugadora.
Sora saltó del regazo de la abuela para ir a la habitación de Arisa, que se encontraba al final del pasillo.
Ésta estaba dormida profundamente, y el despertador aún no había sonado, así que decidió saltar encima de la chica para despertarla, y cuando Ari abrió los ojos sólo se limitó a apartar a la perra de encima suya.
-Buenos días, Sora. Parece que has decidido ser mi despertador hoy.
En ese momento el pitido del despertador le hizo levantarse para pararlo y decidió que ya era hora de vestirse.
Se puso unos tejanos con una camisa verde y unos zapatos negros, y fue a la cocina para tomar algo de desayuno.
-Abuela, me voy.- Le dijo a la mujer, aunque ella no la oyó.- Dile a papá que hoy volveré tarde, que me quedo con Will en el club de atletismo.- Añadió, con la esperanza que la oyera y le dijese algo. Pero no lo hizo.
Ya se había acostumbrado a su silencio des de que su madre se fue, pero aún así deseaba que algún día le dirigiese algunas palabras amables.
Pero nunca sucedía, y se llevaba una decepción.
Una voz conocida la sacó de sus pensamientos.
-¡Arisa! Hoy has tardado mucho.
Asintió, sin darle ninguna explicación. Aunque tampoco hacía falta darle una explicación a Will, porque él ya lo sabía todo, y ya se lo imaginaba todo, también.

Caminaban tranquilos por la calle cuando Will le preguntó algo que la sorprendió.
-Oye, Arisa, si te gustara alguien de nuestra clase... ¿quién sería?
-¿Qué? Pues yo... no sé.
-¿Alguien cómo Santiago?
Arisa se quedó plantada y mirando a Will, que estaba ligeramente más serio y nervioso de lo normal. Aunque esto ella no lo notó, puesto que aún estaba digiriendo la pregunta que le acababa de hacer.
-¿Santiago?- Repitió, con una voz pausada.
Will asintió, mirándola fijamente.
-No pienso en él cómo pareja o no sé... no me interesa de ese modo. Ya sabes, sólo vuelvo a casa con él, nada más.
La expresión del chico se relajó un poco, y hasta llegó a asomarse una sonrisa en su boca, aunque demasiado difuminada para percibirla.
-¿Por qué lo decías?
-Simplemente era curiosidad.- Respondió, entrando en el instituto.- ¡Nos vemos luego!
Y así, de ese modo tan curioso que un mejor amigo puede tener para despedirse, lo hizo Will. Simplemente dijo que se iba ya a clase, y simplemente dejó a Arisa en la entrada, sola, aunque con la pequeña compañía de la duda.

La noia del vestit blau

Estava asseguda a la tercera fila de la dreta, recta i amb el cabell perfectament recollit en una cua de caball, deixant entreveure una petita cadeneta de plata que tenia penjada del coll.
Duia una vestit blau elèctric sense esquena preciós i tenia un toc màgic amb aquella agulla que li recollia el serrell en forma de papallona, que tenia aspecte de ser molt dificil d'aconseguir i molt, però que molt car.
Tenia un cabell negre com la mateixa nit i un somriure permanent a la cara, perfectament tallada en aquell cos que no era prim com el d'una model, però tampoc era gens gras.
Hem vaig haber d'aixecar una mica per admirar-la amb més deteniment.
Qui seria?
No hem sonava d'haber-la vist arribar en cotxe, o en una limusina brillant i cara.
Vaig observar com mantenia el posat tranquil i serè, amb el seu somriure permanent en veure a la parella besant-se a l'altar.
Però es movia incòmoda en el seu seient, i tirava el cap una mica endarrere com si també volgués admirar-me a mi.
Llavors hem vaig donar compte que el que volia la noia era saber qui l'estava mirant tan detenidament com per a provocar en ella una sensació tal d'incomoditat, així que hem vaig veure forçat a aparatr la vista d'ella i asseure'm correctament a la meva parcela de banc.
Era delicada com una flor, bonica com ella mateixa.
Vaig mirar-la un altre cop, doncs no hem podia contenir, i vaig veure com murmurava una cosa al noi que tenia al costat, que era ni més ni menys que el germà de la nòvia.
La noia del vestit blau va somriure i li va fer un petó disimulat a la galta.
Vaig apartar la mirada amb rapidessa i vaig fer com si mai no hagués vist aquella escena, com si mai no hagués pensat en lo bella que era allà asseguda i concentrada, o en com de bonic era el seu cabell recollit amb tantissima elegància.
Fer com si mai hagués existit dins meu. La noia del vestit blau...

El temps per a la Roser (per a tu)

La Roser s'havia aixecat aviat aquell divendres d'hivern, i quan va veure l'hora que era, es va alegrar inmensament de poder romandre més temps entre els suaus llençols del seu llit.
De seguida es va tornar a adormir, doncs estava cansada després de la gran nit de Nadal que va tenir amb la seva família, i en el seu cap van tornar aquells records d'estiu que havien quedat enrere tan ràpid com ho van fer els de tardor.
Unes muntanyes inmenses plenes de colors groc, taronja i marró, banyades en una llum daurada que ho inundava tot, o uns prats d'espígol a punt per a tallar i, fins i tot, podries trobar-te amb algun ocell cantaire abans que tots marxessin cap al sud.
Si, la tardor tenia un munt de coses màgiques, es repetia la Roser dins seu, en el seu sotmi.
Hi havia molta gent a la que no li agradava gens, però a la Roser la feia parar boja. Podia tornar a menjar nous, castanyes i un munt de coses que són típiques de la tardor.
Però l'hivern no li agradava gaire, li feia semblar que el rellotge del temps s'havia aturat i que no passaven els dies, entre tanta grisor que hi havia en l'ambient, tant de fred que feia i tant poques ganes de sortir al carrer. Ho detestava.
Detestava les nevades que queien a Sort al menys un cop a l'any, nevades que fins i tot arrivaben al mig metre alguns cops, i que la feien lliscar pels carrers com una bleda. Nevades que aturaven el trànsit i que feien que tots els guiris i pixa-pins que passaven les vacanses de Nadal al poble es possesin les mans al cap. No li agradava l'hivern.
Però, allà arraulida entre els llençols, pensava que tot plegat era molt agradable quedar-se allà ben tapada escoltant el soroll de l'aigua quant xocava contra la teulada de fusta.

Decepcions i l'Amàlia

-Oh, amor meu...- Va sospirar l'Alicia.- T'ho ha tornat a fer oi que si?
Vaig assentir lleument amb el cap. Sabia que hem diria que ja m'ho va avisar (que, d'altra banda, era del tot cert) i que m'acaronaria el cap com a una nena petita, com feia sempre i com tant odiava. Pero aquest cop no ho va fer, i es va limitar a fer-me una tendra abraçada.
-Sé que no és el moment més oportú per a parlar, però t'hem d'explicar una cosa, i ja hem trigat massa a dir-t'ho.
La vaig mirar amb incredulitat mentre veia com el meu pare s'asseia amb mi, mentre l'Alicia hem deixava d'abraçar. És clar, per això havia entrat a la meva habitació tant precipitadament...
-Mira, filla, hem decidit que ens haurem de divorciar.
-Sé que és un cop dur, i més ara, però hem pensat que era el millor moment, ja que si esperàvem més sentiries que et faríem un lleig molt gran.
-El lleig me'l feu igual.- Vaig dir, aixecant-me del llit i anant cap a la porta, esperant secretament que m'aturessin i hem diguessin “Ei, que era una broma Amàlia! Com t'ho has empassat, eh?”, però evidentment no ho van fer i hem vaig quedar davant la porta de la cuina.
Vaig decidir no fugir del problema, afrontar-m'hi, així que vaig refer el meu camí fins a la meva habitació i, creuant els braços altivament, els vaig demanar explicacions.
-Com ja saps, no ens portem bé i ens hem deixat d'estimar com a parella.- Va dir-me l'Alicia.
-Sí.- Va afegir el meu pare no gaire convençut.
-Ha estat culpa del pare oi, Alicia?
El pare va abaixar la mirada, i ella també ho va fer, així que vaig ser la única capaç de parlar clar mentre ells dos aguantaven les ganes de retirar-se cap a la seva habitació. Ara hem sentia com la mare quan descobria que havia pegat a en Ton: superior i diligent.
Però ara la mare no hi era i en Ton tampoc, i només quedàvem jo, el pare... i l'Alicia.
Però aquesta família fins fa poc coneguda s'estava enfonsant per moments i el món que fins feia un moment hem feia posar trista per una estupidesa, ara hem feia sentir impotent per una autèntica bogeria.
La tercera. La tercera novia del pare des que en Ton i la mare van morir! La tercera i no n'ha sabut cuidar prou bé!
Tenia la sensació que només era jo la supervivent d'aquell accident d'ara farà tres anys, com si el pare que coneixia d'abans s'hagués esfumat en un segon.
Ara anava de flor en flor i ni s'immutava. Tot i haver tingut tres novies declarades oficials, jo sabia que anava a locals i que hi coneixia noies amb les quals tornava a casa algun cop.
L'Alicia no ho havia patit, perquè el pare havia estat respectuós amb ella, però què vol que en pensi, ara d'ell?
Evidentment poca cosa bona, igual que en va acabant pensant la mare quan va decidir marxar per a no tornar, tot i que quan va dir que no tornaria no ho va dir precisament amb el sentit relatiu a tot el que va passar...
L'Alicia i el pare havien anat a fer les maletes de l'Alicia. És clar, seria ella la que marxaria, com va passar amb les altres dues.
És que sóc la única al món que té un pare tan pocavergonya? Molt hem temo que si, i que no canviarà. Pensava que amb ella seria diferent, que el sermó que li vaig fer després de que la Samantha l'enviés a pastar fang li hauria servit.
Però no. Amb el pare no va servir absolutament res.

El somni del canvi de cos

Estavem a educacio fisica, era un desastre i el profesor ens va fer anar a l'aula de musica a tots.
-Treieu-vos una peça de roba i torneu al passadís.- Ens va dir.
L'Adrià va ser el primer, i després de treure's els pantalons i de descobrir els boxers roses que duia, es va repenjar a la paret del passadís, mentre entrava un altre i es treia la jaqueta.
Hem toca a mi, i hem trec la meva jaqueta blanca també, deixant veure la meva sudadera blanca i la gent va passant, timidament, i deixant una pila de roba a la taula gran del professor.
No passa molt de temps abans no torni a parlar el professor, amb cert aire de superioritat.
-Ara, us posareu en el cos d'una altra persona. La que menys us espereu, la que menys té a veure amb vosaltres.
I bualà! Allí estàvem tots en el cos d'una altra persona. Jo, que no hem notava gens diferent, hem vaig buscar entre la mutitud i, efectivament, allí estava jo.
-Qui ets?- Hem vaig preguntar a mi mateixa, de manera un tant curiosa.
-...
Era el Xavi, el punk de la meva classe, i jo també estava al seu cos.
En aquell moment estàvem caminant per un passadís de l'institut, quan li vaig preguntar:
-I fins quan haurem d'estar així?
-Fins divendres, ha dit.
-Què?! Jo no puc entrar a casa amb aquestes pintes! (que no t'estic dient lleig ni res, si no que... ets tu i no jo).
Va obrir la porta i va anar a fumar. Pensava seguir-lo, però... i si hem veien? Eh?
En aquell moment vaig pensar que, de fet, a qui veurien seria al Xavi i no a mi així que vaig anar amb ell.
Tenia el cabell més curt que el tenia jo.
"Clar, ell ja té el cabell curt...", vaig pensar. Però era estrany. Ja que només havien canviat els cossos.
(...)
-Llavors jo podria fer això no?- I va tocar-se (o tocar-me...) els pits fen una cara mig caxonda mig de conya.
-No! Para de fer això.- Li vaig contestar, agafant-li els braços i posant-los on els tenia que posar. On no toquesin el que haguesin de tocar.
-Perquè ens han fet treure roba?
-Perquè podria rebentar en el cos d'un altre.
-Però no se suposa que ens canviem de cos.
Va arronsar les espatlles i vam continuar parlant sobre el tema. Coses, de les quals no recordo gaire.
(...)
Baixava les escales per anar al menjador, i hem vaig trobar a l'Aleix, que el vaig saludar.
-Hombre! Quant de temps!
-Des d'aquest matí.
-Què dius? Si ens vam veure fa dos o tres dies...
-Es que sóc la teva veïna...
-...
-El profesor d'Educació física ens ha canviat els cosos! El Xavi és jo, i no sé com van els altres...
(...)
-Hola.- Vaig saludar al Marc.
Hem va mirar amb cara rara i li vaig dir el mateix que a l'Aleix, sol que ell hem va creure.
Se'ns van plantar uns tios raros i ens van proposar de jugar a futbol, i no sé com vaig dir que si i vam començar a jugar: el Marc es movia molt lentament,
igual que jo fa uns dies, i en aquell moment m'estava movent molt agilment, robant la pilota i passant de tots, corrents amb la pilota, i després de xutar la pilota ben lluny, i d'escoltar
com uns de baix, al costat del menjador, al·lucinaven amb mi, la noia que passava llista hem va mirar contenta i hem va oferir mil i un cops d'ingressar al seu equip.
-Són ells, els que t'animaven.
-Si, però no, gràcies.
-Va, si ets un crack al futbol! Vine amb nosaltres!
-De debò que no, gràcies.
Hem vaig asseure al costat del Marc.
-Sembla que també ens an canviat les habilitats.
-Sí, és nota.
I si ens havien canviat les habilitats, això volia dir que el Xavi sabrie escriure bones histories, llegir, i dibuixar.
I jo, doncs, se'm donarien bé els esports. Cosa estranya. Molt estranya.